Esther Navarro i Medina escrits

En realidad, mi carrera de escritor no había acabado de arrancar nunca, así que difícilmente podría abandonarla. Más justo sería decir que la había abandonado apenas iniciada. En 1989 yo había publicado mi primera novela, como el conjunto de relatos aparecido dos años antes, el libro fue acogido con notoria indiferencia, pero la vanidad y una reseña elogiosa de un amigo de aquella época se aliaron para convencerme de que podía llegar a ser un novelista y de que, para serlo, lo mejor era dejar mi trabajo en la redacción del periódico y dedicarme de lleno a escribir. El resultado de este cambio de vida fueron cinco años de angustia económica, física y metafísica, tres novelas inacabadas y una depresión espantosa que me tumbó durante dos meses en una butaca, frente al televisor.(fragmento de Javier Cercas) G racias a la posición horizontal adoptada,   delante de la pantalla encendida durante las 24h del día, y sobrevivir a base de croquetas, que me traía mi madre en cantidades i...

Sé que avui és un dia especial perquè he d’aguantar-me el pipi una hora més. És un petit sacrifici que he de fer per estar acompanyat tot el dia. Fa dies que dorm sola, ara ja no plora però se que està trista. Quan ja tinc la bufeta tan plena que està a punt d’explotar-me, pujo al llit de la mestressa per despertar-la i que em tregui al carrer. Un cop aixecada em dóna una galeta seca, molt bona, és tapa el pijama amb l’abric llarg, em fa una carícia i em posa la corretja. Sortim al carrer. Uf! Quin descans! Volta ràpida a la mançana. Hem esmorzat. S’ha arreglat però no s’ha posat el xandall, en canvi les esportives si que se les ha calçat. Això em fa sospitar que caminarem, però que no anirem a la muntanya. Quan hi anem sóc feliç, perquè puc fer caca sense que m’estigui mirant tota l’estona i després reculli el que he fet, posant-ho dins d’una bossa de plàstic. Imagino que per analitzar si tinc cucs o càncer de còlon. Després de pentinar-me, m’ha acaronat i m’ha dit:...

He quedat amb la companya nova, de la feina, per anar juntes a matricular-nos del curs d’alemany, que ens paga l’empresa. A les 6:30 m’ha sonat el despertador. Primer cafè i dutxa, he omplert la meva carmanyola i he deixat a punt de posar al microones el dinar del Santi. He recollit la roba que vaig deixar estesa ahir al vespre, millor dit l’he salvat, carai quin aire que fa!. L’he plegada i l’he guardat. He programat la rentadora perquè quan arribi aquesta tarda ja hagi acabat. Li he contestat els Wasaps a l’Anna, per coordinar-nos pel cap de setmana amb les nenes (sortideta de mames i filles). He fet la llista del que fa falta anar a comprar, perquè quan el Santi surti de la feina passi pel super i carregui. Sobretot no ens queda ni llet ni aigua. He aconseguit que la Carlota es llevi sense protestar gaire, cosa que hi ha dies que es una missió impossible i li he preparat el xandal, avui te esport. M’he vestit i mentre la nena estava menjant-se els cereals, m’he pres...

Quan va arribar a la trista cerimònia ni li havia passat pel cap de tornar-lo a veure. Feia vora de 20 anys que no s’havien trobat. Els dos vivien a la mateixa gran ciutat, que al mateix temps era molt petita però mai s’havien creuat. Tota una pila de sentiments se li van amuntegar a la boca de l’estomàc i va quedar totalment descol·locada. El va veure allí, assentat, al costat del germà del difunt, com si fos un membre més de la família. Envellit però molt més interessant. El va estudiar de dalt a baix, per sort la caixa del difunt al mig, li va donar el temps i la serenitat que necessitava, per poder maquinar un pla, mentre feien discursos d’alabances cap al mort. En sortir se li va acostar. Va pensar que allí mateix li diria alguna cosa. Estava claríssim que no la reconeixeria, s’havia fet tantes operacions d’estètica i a més havia passat tant de temps Ell va fer que fos un amor breu, encara que la intensitat de la passió, no va delatar que l’anés a deixar tan ràpid...

Hi havia una vegada una adolescent precoç i pendó, que sempre portava una dessuadora vermella amb caputxa i és per això que tothom al barri l’anomenava la Caputxeta Vermella. Cada dia la seva mare li donava diners perquè anés al supermercat a comprar beguda per la seva àvia paterna, però abans de sortir de casa sempre l’advertia que no es gastés els diners comprant-se roba i que no es parés a parlar amb els “porreros” que hi havia asseguts, a totes hores, al banc de la plaça. La mare, era molt patidora, la va haver de pujar ella sola i feia jornades de feina inacabables però quan arribava a casa en lloc d’estar amb la seva filla, es passava l’estona enganxada a l’ordinador mirant homes en webs per trobar parella. El pare les va abandonar, quan va fer un gran desfalc a l’empresa on treballava i va marxar a Sud Amèrica, amb la seva secretaria. Allí va fer negocis i contactes amb narcotraficants d’alt standing, portant una vida a tot tren sense pensar que els diners es podien aca...

Com cada dia després del suc de taronja i el cafè amb llet amb cereals, començo el que per mi és un ritual en què estic uns deu minuts: Li obro la porta i li neteixo la gàbia, mentre ell estira les ales. Va de l’aixeta de la cuina al meu cap, d’aquí fins al menjador o a la meva espatlla. Si té el dia inspirat parla molt, és com una ràdio mal sintonitzada, hi ha paraules que se li entenen molt bé, com quan diu: hola, però d’altres les has d’intuir. Primer li canvio l’aigua. El abeurador sembre l’esbandeixo amb aigua corrent perquè no se li facin algues (bé potser algues no són, però alguna cosa llefiscosa sí que es fa). Recordo el dia que el vam anar a comprar. Era a principis de febrer, concretament un dissabte al matí, vam anar a la botiga d’animals del carrer Santa Anna. Les gàbies de pollets de periquito estaven al fons de tot. Els vam estar mirant molta estona, a veure quin era el més espavilat o el més “mono”, jo me’n vaig enamorar de seguida. Havia de ser ell, el més petit...

La llibreta estava a les últimes, li havia passat el mateix que a tantes de la seva espècie, li quedaven tres fulls en blanc que el seu propietari s’havia oblidat d’omplir, amb gargots, frases o llistes. La seva mare es va oposar a què es fes un pírcing en forma d’espiral lateral, deia que resultaria molt més interessant si seguia sent un paquet de 100 fulls que no pas una llibreta , però no li va fer cas. Ella volia ser lliure i escapar de la simple mort, dins un contenidor de color blau. Somniava un final espectacular i per això va marxar d’aquell calaix fosc del despatx, cap a un penya-segat. Des d’allí es tiraria i faria parapent, obrint les seves tapes i deixant-se endur per l’aire i els cops de vent. Volia ser un ocell. 

                                       

Les 6:30 sona el despertador i com cada matí la Pilar es dona la volta i pensa que pot dormir cinc minuts més, però aquest matí serà diferent. A les 6:32 algú va començar a picar a la porta molt fort. Un gran esglai li va recòrrer el cos. Es posa les ulleres, la bata de "buatiné". Qui deu voler tirar la porta abaix? Mira pel foradet de la porta i a l'altra banda hi ha un bomber. Perdó, millor dit hi ha un tio bo, amb uniforme de bomber. El seu cervell mig adormit no li permet analitzar la situació i obre la porta amb aquelles pintes: Despentinada, amb la bata calenteta de cors de color rosa, les cames sense depilar i unes sabatilles més velles que una àvia d'abans de la guerra. El bomber sense dir-li res l'alça i comença a baixar les escales de l'edifici (viu en un sisé). No veu foc ni ensuma fum, però més bombers pels repartits per els altres replàs, fan que els veïns surtin al carrer. La senyora Mercè, el senyor Siscu, el senyor Estevet tots en pijama esca...

Dia 45 Oh! que desgraciada sóc! Només té ulls per ella. Des que vaig ser conscient que m’havia enamorat, la meva vida s’ha convertit en un turment. “ Ser superior de mans petites” per què em feu això? Per què permeteu que pateixi tant? Dia 48 Avui s’ha passat el dia mirant-me...A MI! I’m happy :) Us dono les gràcies “Força superior de mans petites” perquè per obra i màgia del vostre poder absolut, tot el dia m’ha estat contemplant (evidentment no m’ha dit res, però això és molt!) Dia 51 “ Tot poderós de mans petites” tinc molts dubtes del vostre poder. De vegades crec cegament amb vos i d’altres penso que tot és el destí o la conjunció dels astres que fa que ens acostem o ens allunyem, com passa a les marees amb la lluna. Potser el que ha passat és que m’he enamorat de qui no em convé., com diu la cançó aquella: “ Siempre me voy a enamorar, de quien de mi no se enamora... ya no puedo más, ya no puedo más, siempre se repite la misma historia” (no em se gai...

Anava a veure el Zara nou, de la plaça Catalunya, encara hi havia rebaixes i si veia alguna cosa per posar-me per la festa d'aniversari de la Marta m'ho compraria. Ja estava pel carrer Pelai quan ho vaig sentir dins meu. Un soroll de desaigüa o de moviment de tuberies, no se com va passar però el meu intestí gruixut estava a punt d'expulsar alguna cosa marronossa i "apestosa" de dins meu. Vaig buscar per les butxaques i no duia "Klinex". Em va venir al cap l'escena que estava a uns segons de sotmetre'm. Per res del món ho permetria, i menys en mig del carrer. Aguantant amb tota la meva força de voluntat vaig sortir disparada cap a la primera botiga que vaig pensar que tindrien serveis. Malauradament era el C&A i te tres plantes. No tenia ni idea a quina trobaria els lavabos. Per instint vaig dirigir-me cap a les escales mecàniques, solen estar a baix, oi? Aih mare!, què tornava la sensació, i amb més força. Distreta pel malestar sobtat,...

Tot va començar amb el meu primer amor platònic.  Com li dius algú que li agrades sense morir-te de vergonya, quan ets adolescent? Després ja van venir les decepcions, els gelos i les coses que no entenia del fet d'estar enamorada. Llavors em vaig adonar que el paper i el boli eren el millor divan de psicòleg, i amb els anys vaig veure que escrivint treia coses del meu cervell que potser feien riure. A vegades amb quatre ratlles aconsegueixo un somriure o un "estaaasboja" que em fan sentir millor.

Aquest matí en sortir de casa he vist que una brigada de l’ajuntament feia obres a la vorera. Han posat unes tanques grogues, he vist un parell d’homes amb martells neumàtics i un altre amb una mini excavadora. Estaven foradant sense contemplacions i a gran velocitat (suposo com que en aquest tram de carrer hi ha dues terrasses de bar, una a cada costat del portal de casa, voldran fer el que sigui, el més ràpid possible perquè no els hi demanin indemnitzacions o reduccions en els impostos municipals). Han deixat un petit pas entre les façanes i les tanques. No gaire ample, poden passar dues persones primes al mateix temps, però com és hivern el tema es complica perquè amb els abrics i els anoracs, tots ocupem molt més espai i s’ha de deixar pas alternatiu. A la tarda, en tornar a casa amb el carret de la compra ple, amb dos paquets d’ampolles d’aigua de litre i mig, agafo el caminet especial, per la part de la dreta, just on estan les tanques i començo a avançar. Sóc molt cívica...

Que no m’oblidi de comprar res, que si no després ho tinc difícil per escapar-me. Primer aniré a comprar la carn i de tornada ja passaré per la verduleria… Què deu passar que tothom mira cap allà?…Esther ara no pots perdre el temps. Segur que després algú m’ho explicarà…No recordo quan n’havia de comprar. Havia d’haver fet una foto a la recepta amb el mòbil. Va Esther pensa que segur que t’enrecordes. De passada puc anar al forn nou i si no hi ha cua, compro el pa pel papa, em sap greu per l’home...Crec que li faig passar gana.Carai quin  follón,  encara m’assabentaré del que passa abans que m’ho expliquin...Segur que és un  g u iri  borratxo fent d’exhibicionista…Millor canvio de vorera.Bé, millor de tornada ja xafardejaré... ara no puc , que si no a la parada de la carn segur que trobo alguna àvia d’aquestes que te hora al metge a les 12:30 del matí i s’aixeca a les 6 per  putejar  a tothom, per què segur que a les 10:30 ja estarà a la sala d’espera qu...