OBRES A LA VIA PÚBLICA

Aquest matí en sortir de casa he vist que una brigada de l’ajuntament feia obres a la vorera. Han posat unes tanques grogues, he vist un parell d’homes amb martells neumàtics i un altre amb una mini excavadora. Estaven foradant sense contemplacions i a gran velocitat (suposo com que en aquest tram de carrer hi ha dues terrasses de bar, una a cada costat del portal de casa, voldran fer el que sigui, el més ràpid possible perquè no els hi demanin indemnitzacions o reduccions en els impostos municipals).

Han deixat un petit pas entre les façanes i les tanques. No gaire ample, poden passar dues persones primes al mateix temps, però com és hivern el tema es complica perquè amb els abrics i els anoracs, tots ocupem molt més espai i s’ha de deixar pas alternatiu.

A la tarda, en tornar a casa amb el carret de la compra ple, amb dos paquets d’ampolles d’aigua de litre i mig, agafo el caminet especial, per la part de la dreta, just on estan les tanques i començo a avançar. Sóc molt cívica. A l’altre costat del pas alternatiu, un noi muntat en una bici se m’acosta. Tenint en compte que per la calçada hi ha carril bici de doble sentit dedueixo que aquest tros de vorera el farà a peu, s’aturarà i em deixarà passar o bé és que és un veí de l’escala que arriba a casa...Però no! El xaval sense pensar-s’ho dos cops tira endavant passant pel meu costat aprofitant al màxim, tant que em veig amb l’obligació de moure el carro cap a la dreta ràpidament i desplaçant-me tota jo amb força, cap a la tanca.

La tanca com és lògic, no està collada a terra, cedeix pel meu cop.

Com que no he nascut amb el do de l’equilibri, faig un pas al costat passant el peu per sota la cosa groga aquesta... i sorpresa! Noto que el terra desapareix sota meu.

La cama sencera cau al buit. Amb la inèrcia tiro la tanca dins del forat quan intento aguantar-me a alguna cosa per esmorteir el cop; amb la mà esquerra arrossego el carro amb tots els 18 litres d’aigua al precipici.

Als dos segons noto un mal insuportable a la part interna de la cuixa dreta i quatre segons després, una desagradable sensació d’humitat i fred.

En la postura espatarrada, en la que m’he quedat, faig un intent d’analitzar la situació ara que ja ha parat el soroll. Han caigut tres tanques més (imagino que per solidaritat amb la que he fet caure jo).

Faig una mirada general de 360º per veure el grau de ridícul, aplicable a la situació en la qual em trobo.

Recopilació de dades:

1- Quatre tanques metàl·liques, de color groc, tirades i descontrolades per l’obra.

2- Carret de la compra color verd desmanegat i totalment inservible dins del forat, esclafat contra una canonada de nosequè que per sort no sembla que s’hagi trencat ni foradat.

3- Dona amb anorac de color taronja espatarrada, és a dir jo. Cama fins a l’engonal, dins del sot. Camal del pantaló estripat per la rascada feta contra la paret del forat. Inici de desangrament

4- Paio amb bici que fuig.

5- Clients del bar enganxats a la porta de vidre mirant sense saber com reaccionar. Cares de pànic.

6- Els fumadors que estan a fora tiren les cigarretes i em vénen a socorrer sense tenir em compte que potser el carro ha fet una fissura a la canonada, que potser és de gas, i ara tots saltem pels aires.

Algú crida que ningú em toqui, que en aquests casos és millor que m’aixequin els professionals, o sigui que segueixo en la posició més sexy de la meva vida. No sé si tinc el maluc desencaixat o m’he trencat un tros de pubis o tan sols m’he creat una diferència de 10 cm entre una cama i l’altra.

Demano als molts espectadors que ja tinc, si algú em dóna un mocador de paper per parar la sang que va sortint i en lloc d’això em passen un tovalloner de llauna i plàstic ple d’aquests paperets que anomenen tovallons i que no serveixen per res perquè ni eixugen ni netegen, i és clar, encara menys aturen una hemorràgia.

Mentre els obrers vénen a treure el carro i a recol·locar les tanques arriben dos ambulancieros sense l’ambulància ,però amb una llitera i un maletí per salvar-me. Em sembla que algun fumador ha baixat fins al Cap, que està a la cantonada de sota, per avisar de la meva santa òstia.

Entre els obrers, un fumador i un senyor que estava passejant el gos, em treuen la cama del forat i amb molt esforç i vigilant la corretja del gos que no s’enredi amb la roda de la llitera aconsegueixen estirar-me en aquella cosa estreta, que si fos un llit segur que et mates en caure.

El texà trencat, sang i carn a la vista.

Em porten fins al CAP sense cap sirena, encara que bastant de pressa.

Em desinfecten les ferides, em fan proves, diverses radiografies. Molt iode. Em fan trucar a casa perquè em portin una faldilla (amb el fred que fa!!!).

Després de 5 hores dins d’un box d’urgències m’han dit:

Que no tinc res trencat, i que em prengui paracetamol cada 8 hores.

M’han dit que no m’espanti per que hem sortiran blaus a les zones baixes i la doctora m’ha donat l’enhorabona ja que mai més m’hauré de depilar aquest tros de cuixa.