UN DIUMENGE DIFERENT

Sé que avui és un dia especial perquè he d’aguantar-me el pipi una hora més.

És un petit sacrifici que he de fer per estar acompanyat tot el dia.

Fa dies que dorm sola, ara ja no plora però se que està trista.

Quan ja tinc la bufeta tan plena que està a punt d’explotar-me, pujo al llit de la mestressa per despertar-la i que em tregui al carrer.

Un cop aixecada em dóna una galeta seca, molt bona, és tapa el pijama amb l’abric llarg, em fa una carícia i em posa la corretja.

Sortim al carrer. Uf! Quin descans!

Volta ràpida a la mançana.

Hem esmorzat. S’ha arreglat però no s’ha posat el xandall, en canvi les esportives si que se les ha calçat. Això em fa sospitar que caminarem, però que no anirem a la muntanya. Quan hi anem sóc feliç, perquè puc fer caca sense que m’estigui mirant tota l’estona i després reculli el que he fet, posant-ho dins d’una bossa de plàstic. Imagino que per analitzar si tinc cucs o càncer de còlon.

Després de pentinar-me, m’ha acaronat i m’ha dit:

-- “Carinyitu”, avui anirem a veure llibres pel centre. Fes el favor de ser un bon noi i portat molt bé.

Endevina que em deu haver dit? La pobra es pensa que jo entenc el seu idioma. He après que si em quedo quiet, fent veure que l’escolto i li contesto un simple “guau”, em dóna un premi.

Hem passat per carrers en què ja tinc gairebé tots els arbres marcats. És una feinada anar aixecant la pota cada dos per tres per anar tirant líquid senyalitzador, ja se sap, sempre hi ha algun desaprensiu que no té miraments, i es caga en les meves possessions.

Avancem i cada cop hi ha més humans. Noto que ens estem acostant a una gran concentració, l’aire està carregat de flaires diferents. i al mateix temps semblants. Ensumo olor a unes flors que va portar-li un cop, aquell home que va estar a casa un temps. També noto aquell aroma a paper que fa l’habitació prohibida, allí on passa moltes hores mirant una pantalla.

Arribem a un carrer que m’agrada. La vorera té arbres als dos costats i per arribar a les parets de les cases hem de passar entre els cotxes. Normalment hi ha terrasses on hi ha gent que menja. Una vegada em vaig menjar una saltxitxa que va sortir disparada d’una taula. Vaig ser molt ràpid. Però em sembla que no vaig fer bé perquè vem correr molt durant dues travessies, amb el perill de tall de digestió que això pot suposar.

A vegades la “jefa” s’asseu a un banc a llegir i jo mentres miro com passen altres gossos.

En aquest passeig gairebé tots són “sangre limpia”, jo els insulto però ells m’ignoren per demostrar que han anat a escola de pagament.

Hem parat, m’ha escurçat la corretja al màxim i m’ha dit:

-- Hem arribat a Rambla Catalunya, com no et portis bé et posaré el morrió.

-- Guau

He vist que porta el “torturador,”... no sé perquè m’amenaça.

Entrem dins del grup de gent. No es pot caminar. Algú m’ha tirat una cigarreta encesa per sobre i una mica més i m’incendio! Eh! Què sóc combustible!. Unes noies m’han fet carícies o pessigolles amb unes flors que portaven cap per baix. Moltes dones que porten flors deuen haver vist que gairebé em cremen viu, perquè m’han estat tirant gotetes d’aigua tota l’estona. Bastants cadells d’humans m’han volgut tocar i d’altres m’han estirat la cua. Gent amb bosses plenes de llibres m’han donat cops. Hi ha hagut moments que de tants peus que m’envoltaven em faltava l’oxigen. He sentit pànic quan un cotxet amb dues cries iguales m’ha atropellat, he hagut d’ensenyar les dents i s’han posat a plorar. He ensumat peus que ja anaven amb sandàlies. He volgut escapar un parell de vegades però el collar m’ha deixat sense respiració, després de l’estrebada pertinent. Hem estat parats una bona estona, davant d’una taula amb estovalles i com al costat nostre hi havia uns cubells d’aigua amb flors m’he posat a beure, és que la calor ja ho té això. M’han trepitjat. He volgut jugar amb un gos amb el qual ens hem trobat de cara però ha sigut impossible, al nostre voltant tothom s’ha posat a cridar.

Al final m’he agobiat tant que m’he posat a bordar a tothom.

Hem sortit com hem pogut de la multitud.

Cansament extrem.

Hem arribat a casa i m’he estirat sobre el meu coixí per rosegar una cosa que sembla un os però que no s’estella, que no sigui que em faci mal.

D’aquí una estona m’omplirà el bol de menjar, a veure si no se n’oblida, perquè porta tot el dia mirant el mòbil, deu esperar noticies d’algú, sembla que l’estima més a ell que a mi...Quan es despisti l’hauré de destruir, com vaig fer amb aquelles sabatilles.