Com cada dia després del suc de taronja i el cafè amb llet amb cereals, començo el que per mi és un ritual en què estic uns deu minuts: Li obro la porta i li neteixo la gàbia, mentre ell estira les ales. Va de l’aixeta de la cuina al meu cap, d’aquí fins al menjador o a la meva espatlla. Si té el dia inspirat parla molt, és com una ràdio mal sintonitzada, hi ha paraules que se li entenen molt bé, com quan diu: hola, però d’altres les has d’intuir.
Primer li canvio l’aigua. El abeurador sembre l’esbandeixo amb aigua corrent perquè no se li facin algues (bé potser algues no són, però alguna cosa llefiscosa sí que es fa).
Recordo el dia que el vam anar a comprar. Era a principis de febrer, concretament un dissabte al matí, vam anar a la botiga d’animals del carrer Santa Anna. Les gàbies de pollets de periquito estaven al fons de tot. Els vam estar mirant molta estona, a veure quin era el més espavilat o el més “mono”, jo me’n vaig enamorar de seguida. Havia de ser ell, el més petit de tots. El cap de color groc i el cos turquesa, amb els ulls negres, molt grans i les potes de color rosa. Els hi plantava cara a tots els companys. Tenia la cua despentinada i torçada per dos llocs. Tu vas dir que no el volies perquè tenia la cua molt lletja. Et vas deixar convèncer. La dependenta quan el va agafar i ens el va ensenyar ens va dir que tenia les potes molt “molsudetes” i ens va fer molta gràcia, sempre ho repetiem.
Després passo a la menjadora, li bufo les pellofes i la reomplo amb el seu mill especial, perquè aquest ocell és tan perepunyetes que si no li dónes de la seva marca preferida, el tira i no menja.
Va trigar menys d’una setmana a aprendre a volar i a aterrar. Et vas entestar a ensinistrar-lo i jo et deia “mama periquita”. Van ser només cinc migdies que quan arribava de la feina, per dinar et trobava amb l’escala i el plumero perseguint el Perico pel menjador de casa. Li obries la porta i el feies sortir. Ell s’anava amagant darrere la col·lecció de càntirs o a sobre de l’aparell de l’aire condicionat. Jo entre divertida, al·lucinada i amb presses per tornar, m’afegia a l’aventura amb la gàbia amunt i avall a veure si aconseguíem entre les dues fer-lo entrar; però tot això ho feiem rient-nos del pobre animalet que com que era novell es quedava tot prim i encongit, amb les ales mig obertes, de les calors que li agafaven.
El següent pas és que li netejo les canyes i el mirallet.
Aquella tarda, encara que tenia classe vaig passar per casa. Feia dies que no et trobaves gaire bé i volia saber què t’havia dit el metge dels resultats de les proves i les analítiques. Estaves fregint peix, hi havia fum encara que l’extractor estava encès i feia molt soroll, va ser llavors quan em vas dir aquelles paraules que mai oblidaré:
-- Esther, et deixo soleta.
-- Què dius?
-- Càncer de pàncrees amb metàstasi al fetge.
Li desmunto la part de baix de la gàbia per poder treure les caques, les plomes i els granets que va tirant.
Et duia el Perico a l’habitació i com ja no tenies ni forces de parlar feies un somriure. Va ser molt ràpid, en sis mesos et vas apagar.
Quan veu que ja he acabat és molt llest i ja espera que el faci entrar. El faig pujar al dit i d’allí el poso a la porta de la gàbia. No m’agrada gaire que es quedi sol volant per casa, no sigui que li agafi per sortir a investigar i vagi a parar a algun racó del que no pugui sortir i després no el trobi.
Encara que ja fa més de dos anys que ens vas deixar, quan li cau alguna ploma, de color blau fluorescent o una groga molt petita del cap, la deixo davant la teva foto, en blanc i negre, perquè la vegis; com quan tu venies a la meva habitació a ensenyar-me alguna “plometa” maca que havies trobat, mentre tu li netejaves la gàbia.
Comentarios
Publicar un comentario