NO LA VA RECONÈIXER.

Quan va arribar a la trista cerimònia ni li havia passat pel cap de tornar-lo a veure.

Feia vora de 20 anys que no s’havien trobat. Els dos vivien a la mateixa gran ciutat, que al mateix temps era molt petita però mai s’havien creuat.

Tota una pila de sentiments se li van amuntegar a la boca de l’estomàc i va quedar totalment descol·locada.

El va veure allí, assentat, al costat del germà del difunt, com si fos un membre més de la família. Envellit però molt més interessant.

El va estudiar de dalt a baix, per sort la caixa del difunt al mig, li va donar el temps i la serenitat que necessitava, per poder maquinar un pla, mentre feien discursos d’alabances cap al mort.

En sortir se li va acostar.

Va pensar que allí mateix li diria alguna cosa.

Estava claríssim que no la reconeixeria, s’havia fet tantes operacions d’estètica i a més havia passat tant de temps

Ell va fer que fos un amor breu, encara que la intensitat de la passió, no va delatar que l’anés a deixar tan ràpid.

Li va anar a donar el condol. Va avançar la seva mà per estrènyer els seus dits.

Ell l’havia deixat dient-li que li agradaven totes les dones menys ella.

Li va respondre la salutació i la va mirar fixament als ulls. Aquella dona li recordava a algú del seu passat. No la va poder identificar.

Amb aquell contacte de la seva pell va retornar al passat, a la depressió profunda en la qual va caure, en les pastilles i les sessions de psicòlegs i psiquiatres i a la primera decisió d’operar-se el nas i després van venir els pits, els glutis, les potes de gall, fer-se treure les costelles flotants, remarcar-se els pòmuls, tatuar-se el contorn dels llavis i les punxades de Botox.

El seu amic acabava de morir i no era el millor dia per entrar-li a cap desconeguda.

Amb un moviment ràpid es va girar i va abraçar a la desconsolada vídua.

Ella va veure la seva espatlla poderosa i com s’abraçava a una altra.

Ara mateix demanaria hora: havia d’estirar-se la pell del coll.