He quedat amb la companya nova, de la feina, per anar juntes a matricular-nos del curs d’alemany, que ens paga l’empresa.
A les 6:30 m’ha sonat el despertador.
Primer cafè i dutxa, he omplert la meva carmanyola i he deixat a punt de posar al microones el dinar del Santi.
He recollit la roba que vaig deixar estesa ahir al vespre, millor dit l’he salvat, carai quin aire que fa!. L’he plegada i l’he guardat.
He programat la rentadora perquè quan arribi aquesta tarda ja hagi acabat.
Li he contestat els Wasaps a l’Anna, per coordinar-nos pel cap de setmana amb les nenes (sortideta de mames i filles).
He fet la llista del que fa falta anar a comprar, perquè quan el Santi surti de la feina passi pel super i carregui. Sobretot no ens queda ni llet ni aigua.
He aconseguit que la Carlota es llevi sense protestar gaire, cosa que hi ha dies que es una missió impossible i li he preparat el xandal, avui te esport.
M’he vestit i mentre la nena estava menjant-se els cereals, m’he pres un altre cafè, al seu costat.
Sort que el Santi té més flexibilitat a la feina i pot acompanyar-la a l’escola.
He baixat al carrer.
Vam quedar que em passaria a buscar amb cotxe.
Encara no s’ha fet de dia, és fosc.
Segueix fent molt vent i ara comencen a caure unes gotes.
L’home del temps ho va endevinar.
Com el meu portal dóna a la cantonada, camino fins a la porteria del costat per veure venir el cotxe, i així espero resguardada.
A aquestes hores no hi ha gaire circulació. Pringats com jo que van a treballar.
Un cotxe s’acosta. Redueix la velocitat. S’atura davant meu. Posa les llums d’emergència.
Cada cop fa més vent.
Veig que la conductora es posa a mirar el mòbil.
Duc el bolso gran perquè porto el berenar de la Carlota, per a després, quan la reculli aquesta tarda. La bossa isotèrmica amb el dinar i a l’altra mà una bossa de tela amb una ampolla gran d’aigua i la carpeta amb els papers que ens han demanat per fer la matrícula.
Obro la porta, saludo a l’aire un “Bon dia”. M’assec amb dificultats. L’anorac és “moníssim” però una mica gran per l’espai tan petit del seient del copilot.
La carmanyola a l’esquerra al costat del canvi de marxes. La bossa de roba entre les cames amb la nansa agafada i el bolso sobre la falda.
Tanco la porta amb problemes per no agafar l’anorac “moníssim”.
Faig una respiració profunda, miro a la companya amb un gran somriure i...Un gran esglai em recorre tota l’espinada.
Em trobo una dona que no conec de res alçant el mòbil com si fos una arma contundent i perillosíssima, que em mira als ulls i em diu:
- Nena em sembla que t’has equivocat…
Anècdota versionada de la Susana Romera,
Mil gràcies Su !! per deixar-me fer aquest escrit ;)
Comentarios
Publicar un comentario