Ir al contenido principal

Entradas

Recepta: CARN CONGELADA A DOJO

Recepta: Carn a dojo per congelar Almenys un cop a la vida tots sentim la necessitat de fer aquesta recepta o preparació culinària, i si a més podeu aprofitar el moment en què canvieu la banyera pel plat de dutxa, això us facilitarà molt la feina de neteja, ja que els paletes s’enduran a la deixalleria aquest artefacte antic, estigui com estigui, sense preguntar. Ingredients: - 1 persona humana. No importa el sexe. Alçada màxima 1,50 m (sinó no us cabrà a la banyera) - 1 o 2 bosses de brossa industrial - 1 banyera, a punt de canviar - ganivets afilats, serres de diferents mides, si pot ser elèctriques o una radial - bosses de congelació de diferents grandàries - possible nevera combi amb molts calaixos de congelador, o bagul congelador Preparació: El més important de tot és que estigueu segurs de la persona humana que voleu matar. Un cop triada la matèria primera, és recomanable que li doneu un bon cop al ca...
Entradas recientes

CARTA

No sé perquè m’expliques això. Jo també hi era. Era testimoni sense voler-ho. Tancada a la meva habitació, tapant-me les orelles perquè no volia sentir res. No entenia que passava. Volia fugir dels crits, necessitava sortir corrents. Les tardes dels diumenges, d’hivern, no hi havia escapatòria, eren hores eternes que mai acabaven. Tenia por. Plorava. Discussions que es barrejaven amb els deures que jo anava fent. No sabia qui dels dos tenia la raó. Aquelles baralles eren angoixa, patiment, ansietat; necessitat de dilluns al matí i d’escola. He recordat coses que havia oblidat i n’he sabut d’altres perquè me les han explicat. Situacions que trobava normals, ara amb l’edat m’he adonat que no ho eren, però no m’ho he plantejat mai com a res dolent, només et marquen la personalitat d’adult. Sempre estaves treballant. Mai ens va faltar de res. Vas pagar els estudis, la roba i els estius, però tu mai hi eres. Per Nadal desapareixies. Mai dinaves ni ...

L'ALBERT (revisió d'un text antic)

— Hola, està obert? — No, perdona. Aquí no tenim cap Albert. El client se la va mirar estranyat i va entrar dins de la botiga com si no l’hagués sentit. Per què en aquell moment havia de tornar-lo a recordar? Va ser el seu primer gran amor. Se li va remoure l’estómac i el cor se li va fer tan petit que li feia mal, de notar-lo penjant entre els pulmons. Va recordar la seva olor, els mals moments, el patiment passat. Va reviure el final apoteòsic: quan li va dir, que a ell, li agradaven totes les dones menys ella. Aquella mateixa nit el va buscar a Google. E l va localitzar. Va veure fotos actuals d’ell amb la seva família. Va sabe r que era entrenador de futbol infantil. Ell tenia una vida aparentment feliç. Ella només era una soltera amargada i res s entida. Havia de superar aquelles imatges, que el seu cap li retornava cada dia i que no la deixaven tirar endavant. L’única solució possible era eliminar la causa de tots els seus mals. Va anar a buscar...

La família porta noticies

Però que feu tots aquí? Si no és Nadal! Tota la família reunida! Quines cares més serioses, feu por. Que heu vingut a dir-me alguna cosa? Si us vaig veient i estem en contacte. Què passa? I aia, felicitats! Ja has aconseguit pujar a una dimensió superior. Ho noto perquè estàs més esborronada Avi, gràcies per fer de vigilant de la botiga. Ric molt quan els treballadors em vénen a dir espantats, que les caixes es mouen soles i que cauen coses de les prestatgeries. Carmeta! Si us plau deixa de cantar la Ga v ina voladora ! I aio, ja sé que he d’arrencar la moto, que amb aquest fred segur que no s’engega. Vols dir que es deu haver mort la bateria? Si fa poc que vam baixar per Muntaner aprofitant tots els semàfors verds. Maria, has deixat la parada per venir? Et veig per la tele cada cop que ensenyen la Rambla. I a! ¡c uá nto tiempo hacía que no te veía! ¡Qué ilusión! Aún conservo la planta de la “Tía Monja”, pero ya no le crecen las hojas en forma de corazón, es una pena,...

EL TRASTER

Era un traster petit, fosc i sense ventilació. L’olor d’humitat era penetrant i només il·luminava l’estança una bombeta penjant del sostre. Allí guardàvem les garrafes de vidre buides, les pilotes de futbol, les canyes de pescar, el para-sol, una nevera vella plena de refrescos i el nostre bé més preuat a l’estiu: les bicicletes. Cada cop que obria aquella porta, aguantava la respiració i amb el cor encongit encenia el llum. Aquell gest en si ja era un acte d’heroïcitat. Totes les aranyes del món havien decidit, suposo que en assemblea, anar a viure allí dins. Només entrar, sempre hi havia una teranyina o un fil d’aquells invisibles que se t’enganxava a la cara o al braç, i em creava una sensació de pànic, que feia que treure la bici, fos una acció d’alt risc, perquè algun ésser vivent amb vuit potes es podia posar sobre meu per picar-me, matar-me i menjar-me. Un dia en obrir la porta, no vaig poder encendre el llum, va sortir disparada cap a mi la mare de totes les aranye...

PUNT DE VISTA DIFERENT D'UNA FESTA

Els gots de colors estaven repartits per sobre la taula. Uns plens, altres buits però els que es creien els reis eren els que estaven amuntegats, uns dins dels altres, pensant-se que estaven en una orgia, però sense haver estat estrenats. Les ampolles estaven vigilant si, aquest cop, els hi tocaria a elles, ja que veien que es tenia que fer una altra ronda del brindis final. Tot va passar molt de pressa. Estava ple fins a dalt i un cop el va fer perdre l’equilibri. Tot el que havia dins es va vessar per sobre la taula. Amb la força de l’impacte va rodolar fins a caure a terra. La resta de gots van ser testimonis del tràgic accident. Una gran colla de tovallons van anar a solucionar el problema, la màxima absorció era el que s’esperava d’ells. Llavors tots van ser conscients que la taula era molt alta i si els hi passava el mateix, podien prendre mal de veritat. El brindis següent va ser més discret, estaven aterrits. El mullader els hi va ...

COMIAT ENTRE AMIGUES, UN DIA QUALSEVOL

--Em sembla que es fa tard... --Bé doncs, mira marxo JA!, perquè sino no arribaré per fer el sopar, perquè com ara resulta que vol que cuini jo… Jo? Però que no sap que ni jo ni cap de les meves amigues cuinem?! Què som d’una altra generació, que és un tema que no ens interessa gens, bé que t’he d’explicar a tú? Doncs què diu que com a mínim un dia a la setmana faci el sopar, i ja saps el pal que em fa a mi posar-me a la cuina. Si la cuina per mi és aquella habitació que hi ha a l’esquerra en entrar a casa, “ bueno” que t’he de dir si som iguales.   Aix! Que no t’ho he explicat, he comprat peix i la peix a tera em volia vendre un animal amb l’ham penjant. Sí.. Sí… J a pots fer aquesta cara de f a stig, que la dona, quan m´ha vist la por als meus ulls , m’ha donat una altra bèstia, li ha tret el cap, la pell i les espines i m’ha dit que no m és l’ he de posar al forn 12 minu t s i jo que aquest temps podria estar escrivint,  b é escrivint… E scrivint, el que és diu escriv...

ESPECTADORA PER CASUALITAT

Havia quedat que la passaria a buscar. Vaig trucar al porter electrònic i la seva veu em va dir que només trigaria 2 minuts a baixar. Com no havia tingut temps de carregar tota la bateria del mòbil i la tarda-nit és preveia llarga, vaig preferir no tocar-lo i vaig posar-me a mirar al voltant, cosa que actualment fem molt poc. El que no m’esperava era que seria testimoni d’un fet sorprenent. Estava recolzada a la paret de la casa de la meva amiga que viu al carrer Calàbria a dos passos de la parada del metro i a un pas de la benzinera del Paral·lel. Un home d’uns 55 anys, amb una crossa, anava direcció al metro i una dona que feia poc que passava dels 40, també amb crossa, direcció al Cap de Manso. Els dos en direccions oposades, balancejant-se al compàs del ritme que marca la cama afegida. Jo estava a la vorera del davant, cansada d’esperar vaig seure a l’esglaó de la porteria, segurament no em van veure i per això ho vaig poder presenciar tot, tal com va passar. ...

BENVINGUT ESTIU!

Sé que és estiu perquè no pots passar per sota els balcons, perquè suen  els aires acondicionats. Pel carrer tothom badalla per refrigerar el cervell, desitjant que aquesta nit es pugui dormir bé. Deixem la salinitat a la samarreta, mentre els pantalons s’escurcen per ells i es converteixen en calces per elles. Les xancletes són les reines de l’asfalt, que es va fonent en uns instants, mentre “griseixen” els peus dels valents caminants. No entenc perquè els fa fastig transpirar si després van al gimnàs per poder-se aprimar, -Què no veieu que esteu perdent pes sense moure-us! Ara resulta que la calor, mata però jo no ho he vist escrit en cap capsa de ventilador. La cervesa ben fresqueta en una terrasseta, i el gel de l’hivern, dins d’un got per prendre’t un cafè. Esther Navarro i Medina