El cuiner Temps té a foc lent la cassola de la memòria, afegint els mals records arrebossats amb sucre i els bons, amb un polsim de sal per potencia'ls-hi el sabor.
Era un traster petit, fosc i sense ventilació. L’olor d’humitat era penetrant i només il·luminava l’estança una bombeta penjant del sostre. Allí guardàvem les garrafes de vidre buides, les pilotes de futbol, les canyes de pescar, el para-sol, una nevera vella plena de refrescos i el nostre bé més preuat a l’estiu: les bicicletes. Cada cop que obria aquella porta, aguantava la respiració i amb el cor encongit encenia el llum. Aquell gest en si ja era un acte d’heroïcitat. Totes les aranyes del món havien decidit, suposo que en assemblea, anar a viure allí dins. Només entrar, sempre hi havia una teranyina o un fil d’aquells invisibles que se t’enganxava a la cara o al braç, i em creava una sensació de pànic, que feia que treure la bici, fos una acció d’alt risc, perquè algun ésser vivent amb vuit potes es podia posar sobre meu per picar-me, matar-me i menjar-me. Un dia en obrir la porta, no vaig poder encendre el llum, va sortir disparada cap a mi la mare de totes les aranye...
Comentarios
Publicar un comentario