CARTA

No sé perquè m’expliques això. Jo també hi era.

Era testimoni sense voler-ho.

Tancada a la meva habitació, tapant-me les orelles perquè no volia sentir res.

No entenia que passava.

Volia fugir dels crits, necessitava sortir corrents.

Les tardes dels diumenges, d’hivern, no hi havia escapatòria, eren hores eternes que mai acabaven.

Tenia por. Plorava.

Discussions que es barrejaven amb els deures que jo anava fent.

No sabia qui dels dos tenia la raó.

Aquelles baralles eren angoixa, patiment, ansietat; necessitat de dilluns al matí i d’escola.

He recordat coses que havia oblidat i n’he sabut d’altres perquè me les han explicat.

Situacions que trobava normals, ara amb l’edat m’he adonat que no ho eren, però no m’ho he plantejat mai com a res dolent, només et marquen la personalitat d’adult.

Sempre estaves treballant.

Mai ens va faltar de res.

Vas pagar els estudis, la roba i els estius, però tu mai hi eres.

Per Nadal desapareixies.

Mai dinaves ni sopaves amb nosaltres.

Fa poc em vaig assabentar que fugies dels teus fills. No volies la responsabilitat de fer de pare. La mama ho havia de fer tot.

Mai em vas renyar quan suspenia. Feies veure que no ho veies.

Va ser el iaio qui em va ensenyar a anar amb bicicleta.

No et vull retreure res, jo només vull que no t’inventis històries per endolcir el passat.

La mama ja no hi és i sé que ara és quan la trobes a faltar.

Pensaves que sempre estaria i et cuidaria. Em fa mal que ara t’adonis que mai la vas valorar. Quan hi era la vas ignorar.

No t’enganyis.

No m’expliquis la teva veritat, jo ja tinc la meva.