Ir al contenido principal

La família porta noticies


Però que feu tots aquí? Si no és Nadal! Tota la família reunida!
Quines cares més serioses, feu por. Que heu vingut a dir-me alguna cosa?
Si us vaig veient i estem en contacte. Què passa?
Iaia, felicitats! Ja has aconseguit pujar a una dimensió superior. Ho noto perquè estàs més esborronada
Avi, gràcies per fer de vigilant de la botiga. Ric molt quan els treballadors em vénen a dir espantats, que les caixes es mouen soles i que cauen coses de les prestatgeries.
Carmeta! Si us plau deixa de cantar la Gavina voladora!
Iaio, ja sé que he d’arrencar la moto, que amb aquest fred segur que no s’engega. Vols dir que es deu haver mort la bateria? Si fa poc que vam baixar per Muntaner aprofitant tots els semàfors verds.
Maria, has deixat la parada per venir? Et veig per la tele cada cop que ensenyen la Rambla.
Ia! ¡cnto tiempo hacía que no te veía! ¡Qué ilusión! Aún conservo la planta de la “Tía Monja”, pero ya no le crecen las hojas en forma de corazón, es una pena, a ver si puedes hacer algo.
Oh! Perico! Guapo, no t’havia vist. No aterris al cap, t’has de posar a l’espatlla.
Mama! T’agraden els canvis que he fet? He penjat els teus quadres i la màquina de cosir està al rebedor com tu deies, mira també he pintat aquells mobles tan foscos. Sé que estàs molt amb el Víctor, m’explica que et veu i li parles, es pensa que somnia. Cuida’l, s’ha de vigilar d’aprop.
Em veniu a buscar?

--Hola Papa! Passa, passa, corre. Mira qui tenim aquí. Han vingut gairebé tots. Han d’explicar-nos alguna cosa. Em sembla que t’estan esperant a tu, per donar-nos la notícia.
--Què dius? Estàs boja! Deixat de prendre aquesta medicació, no et sent...
--Papa, papa, PAPAAAAA!

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL TRASTER

Era un traster petit, fosc i sense ventilació. L’olor d’humitat era penetrant i només il·luminava l’estança una bombeta penjant del sostre. Allí guardàvem les garrafes de vidre buides, les pilotes de futbol, les canyes de pescar, el para-sol, una nevera vella plena de refrescos i el nostre bé més preuat a l’estiu: les bicicletes. Cada cop que obria aquella porta, aguantava la respiració i amb el cor encongit encenia el llum. Aquell gest en si ja era un acte d’heroïcitat. Totes les aranyes del món havien decidit, suposo que en assemblea, anar a viure allí dins. Només entrar, sempre hi havia una teranyina o un fil d’aquells invisibles que se t’enganxava a la cara o al braç, i em creava una sensació de pànic, que feia que treure la bici, fos una acció d’alt risc, perquè algun ésser vivent amb vuit potes es podia posar sobre meu per picar-me, matar-me i menjar-me. Un dia en obrir la porta, no vaig poder encendre el llum, va sortir disparada cap a mi la mare de totes les aranye...