EL TRASTER

Era un traster petit, fosc i sense ventilació. L’olor d’humitat era penetrant i només il·luminava l’estança una bombeta penjant del sostre.

Allí guardàvem les garrafes de vidre buides, les pilotes de futbol, les canyes de pescar, el para-sol, una nevera vella plena de refrescos i el nostre bé més preuat a l’estiu: les bicicletes.

Cada cop que obria aquella porta, aguantava la respiració i amb el cor encongit encenia el llum. Aquell gest en si ja era un acte d’heroïcitat.

Totes les aranyes del món havien decidit, suposo que en assemblea, anar a viure allí dins.

Només entrar, sempre hi havia una teranyina o un fil d’aquells invisibles que se t’enganxava a la cara o al braç, i em creava una sensació de pànic, que feia que treure la bici, fos una acció d’alt risc, perquè algun ésser vivent amb vuit potes es podia posar sobre meu per picar-me, matar-me i menjar-me.

Un dia en obrir la porta, no vaig poder encendre el llum, va sortir disparada cap a mi la mare de totes les aranyes.

Una bèstia enorme, un pam més alta que jo, amb aquelles potes llarguíssimes i aquelles dents gegants a punt d’engolir-me, per sort com ja us podeu imaginar va ser Sant Jordi qui em va rescatar. Tot ben plantat i equipat amb l’espasa i l’armadura brillant. No va tenir pietat d’ella i em va salvar la vida. Ens vam enamorar i em va prometre que quan fos major d’edat em vindria a buscar, per casar-nos.

Evidentment encara l’estic esperant. 
No hi ha cap que se salvi, tots els homes són iguals!