Esther Navarro i Medina escrits

— Hola, està obert? — No, perdona. Aquí no tenim cap Albert. El client se la va mirar estranyat i va entrar dins de la botiga com si no l’hagués sentit. Per què en aquell moment havia de tornar-lo a recordar? Va ser el seu primer gran amor. Se li va remoure l’estómac i el cor se li va fer tan petit que li feia mal, de notar-lo penjant entre els pulmons. Va recordar la seva olor, els mals moments, el patiment passat. Va reviure el final apoteòsic: quan li va dir, que a ell, li agradaven totes les dones menys ella. Aquella mateixa nit el va buscar a Google. E l va localitzar. Va veure fotos actuals d’ell amb la seva família. Va sabe r que era entrenador de futbol infantil. Ell tenia una vida aparentment feliç. Ella només era una soltera amargada i res s entida. Havia de superar aquelles imatges, que el seu cap li retornava cada dia i que no la deixaven tirar endavant. L’única solució possible era eliminar la causa de tots els seus mals. Va anar a buscar...

Però que feu tots aquí? Si no és Nadal! Tota la família reunida! Quines cares més serioses, feu por. Que heu vingut a dir-me alguna cosa? Si us vaig veient i estem en contacte. Què passa? I aia, felicitats! Ja has aconseguit pujar a una dimensió superior. Ho noto perquè estàs més esborronada Avi, gràcies per fer de vigilant de la botiga. Ric molt quan els treballadors em vénen a dir espantats, que les caixes es mouen soles i que cauen coses de les prestatgeries. Carmeta! Si us plau deixa de cantar la Ga v ina voladora ! I aio, ja sé que he d’arrencar la moto, que amb aquest fred segur que no s’engega. Vols dir que es deu haver mort la bateria? Si fa poc que vam baixar per Muntaner aprofitant tots els semàfors verds. Maria, has deixat la parada per venir? Et veig per la tele cada cop que ensenyen la Rambla. I a! ¡c uá nto tiempo hacía que no te veía! ¡Qué ilusión! Aún conservo la planta de la “Tía Monja”, pero ya no le crecen las hojas en forma de corazón, es una pena,...

Era un traster petit, fosc i sense ventilació. L’olor d’humitat era penetrant i només il·luminava l’estança una bombeta penjant del sostre. Allí guardàvem les garrafes de vidre buides, les pilotes de futbol, les canyes de pescar, el para-sol, una nevera vella plena de refrescos i el nostre bé més preuat a l’estiu: les bicicletes. Cada cop que obria aquella porta, aguantava la respiració i amb el cor encongit encenia el llum. Aquell gest en si ja era un acte d’heroïcitat. Totes les aranyes del món havien decidit, suposo que en assemblea, anar a viure allí dins. Només entrar, sempre hi havia una teranyina o un fil d’aquells invisibles que se t’enganxava a la cara o al braç, i em creava una sensació de pànic, que feia que treure la bici, fos una acció d’alt risc, perquè algun ésser vivent amb vuit potes es podia posar sobre meu per picar-me, matar-me i menjar-me. Un dia en obrir la porta, no vaig poder encendre el llum, va sortir disparada cap a mi la mare de totes les aranye...

El cuiner Temps té a foc lent la cassola de la memòria, afegint els mals records arrebossats amb sucre i els bons, amb un polsim de sal per potencia'ls-hi el sabor.