Esther Navarro i Medina escrits

Els gots de colors estaven repartits per sobre la taula. Uns plens, altres buits però els que es creien els reis eren els que estaven amuntegats, uns dins dels altres, pensant-se que estaven en una orgia, però sense haver estat estrenats. Les ampolles estaven vigilant si, aquest cop, els hi tocaria a elles, ja que veien que es tenia que fer una altra ronda del brindis final. Tot va passar molt de pressa. Estava ple fins a dalt i un cop el va fer perdre l’equilibri. Tot el que havia dins es va vessar per sobre la taula. Amb la força de l’impacte va rodolar fins a caure a terra. La resta de gots van ser testimonis del tràgic accident. Una gran colla de tovallons van anar a solucionar el problema, la màxima absorció era el que s’esperava d’ells. Llavors tots van ser conscients que la taula era molt alta i si els hi passava el mateix, podien prendre mal de veritat. El brindis següent va ser més discret, estaven aterrits. El mullader els hi va ...

--Em sembla que es fa tard... --Bé doncs, mira marxo JA!, perquè sino no arribaré per fer el sopar, perquè com ara resulta que vol que cuini jo… Jo? Però que no sap que ni jo ni cap de les meves amigues cuinem?! Què som d’una altra generació, que és un tema que no ens interessa gens, bé que t’he d’explicar a tú? Doncs què diu que com a mínim un dia a la setmana faci el sopar, i ja saps el pal que em fa a mi posar-me a la cuina. Si la cuina per mi és aquella habitació que hi ha a l’esquerra en entrar a casa, “ bueno” que t’he de dir si som iguales.   Aix! Que no t’ho he explicat, he comprat peix i la peix a tera em volia vendre un animal amb l’ham penjant. Sí.. Sí… J a pots fer aquesta cara de f a stig, que la dona, quan m´ha vist la por als meus ulls , m’ha donat una altra bèstia, li ha tret el cap, la pell i les espines i m’ha dit que no m és l’ he de posar al forn 12 minu t s i jo que aquest temps podria estar escrivint,  b é escrivint… E scrivint, el que és diu escriv...

Havia quedat que la passaria a buscar. Vaig trucar al porter electrònic i la seva veu em va dir que només trigaria 2 minuts a baixar. Com no havia tingut temps de carregar tota la bateria del mòbil i la tarda-nit és preveia llarga, vaig preferir no tocar-lo i vaig posar-me a mirar al voltant, cosa que actualment fem molt poc. El que no m’esperava era que seria testimoni d’un fet sorprenent. Estava recolzada a la paret de la casa de la meva amiga que viu al carrer Calàbria a dos passos de la parada del metro i a un pas de la benzinera del Paral·lel. Un home d’uns 55 anys, amb una crossa, anava direcció al metro i una dona que feia poc que passava dels 40, també amb crossa, direcció al Cap de Manso. Els dos en direccions oposades, balancejant-se al compàs del ritme que marca la cama afegida. Jo estava a la vorera del davant, cansada d’esperar vaig seure a l’esglaó de la porteria, segurament no em van veure i per això ho vaig poder presenciar tot, tal com va passar. ...

Sé que és estiu perquè no pots passar per sota els balcons, perquè suen  els aires acondicionats. Pel carrer tothom badalla per refrigerar el cervell, desitjant que aquesta nit es pugui dormir bé. Deixem la salinitat a la samarreta, mentre els pantalons s’escurcen per ells i es converteixen en calces per elles. Les xancletes són les reines de l’asfalt, que es va fonent en uns instants, mentre “griseixen” els peus dels valents caminants. No entenc perquè els fa fastig transpirar si després van al gimnàs per poder-se aprimar, -Què no veieu que esteu perdent pes sense moure-us! Ara resulta que la calor, mata però jo no ho he vist escrit en cap capsa de ventilador. La cervesa ben fresqueta en una terrasseta, i el gel de l’hivern, dins d’un got per prendre’t un cafè. Esther Navarro i Medina